Agafa la fotografia. Veus les muntanyes al fons? Tot és d'un color verd tirant a negre, sembla un tot homogeni i obscur, però no. Els camins són plens de llum, de tonalitats. L'uniformitat es trenca, arreu trobes roures, alzines, sovinteja el grèvol, les heures encatifen tot el terra. A quatre passes hi ha la civilització, la mà de l'home ha pentinat tots aquests camins, però encara s'oloren les llegendes de nimfes i goges. Veus aquí? Des del mirador de Sant Martí del Montnegre la vista se't perd. Mireu quins poblets, passa'm els binocles, però si allò és Breda, veig el campanar! Si ho poguessis veure, al darrera contemplàvem l'oreig de les muntanyes, ondulades com la mar -sí, som de mar, no hi podem fer més-. Aquí al davant, veus aquests menuts? Abans ens havien remullat tirant pedres als bassiols dels Fuirosos. Quina tranquil-litat, no me'n mouria, seiem a descansar una mica a l'ombra. Ens veus a nosaltres? I quines cares! Però encara ens faltava un bon tros, més enllà, passant per Santa Maria del Montnegre. Quants havíem de ser per abraçar el Roure gros? Tornant a l'Esplai per una drecera podíem sentir-nos com temps ençà passejant pels Garrofers. Oh! Talment sembla que hi siguem! Encara no ho hem perdut tot! I aquesta olor? Que és farigola? Per una escletxa que s'obre, ah, és el nostre mar. I aquella silueta que s'hi dibuixa, una minúscula ermita de Sant Pau. Aspirem fons el paisatge mediterrani. Tot és petitó i nosaltres som a dalt. Mira la foto. Ho veus? Si li sumes una bona caminada, un esmorzar reconstituent i una mica de suor, aquest va ser un matí de pau de finals d'abril. Què més es pot demanar?

Ester Roig i Tobella