|
En Martí no creu en negres. "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era".
Ha quedat clar que li agrada el vi. Però el vi ha d'ésser de grau; el tabac negre, perque el ros és cosa de maricons. La seva sordera és progressiva i la miopia també. Tripula una moto per anar a la vinya.
La vista no la tinc bona i les orelles tampoc. Però l'estómac aguanta tot el que jo vull.
L'últim aclariment no calia. Se li nota que l'estómac d'en Martí resisteix tot el que calgui.
Diu que no tenien altre menjar que les patates de la vinya. Si tenien gana, patates; si tenien més gana, més patates. Patatades tremendes, aliment exclusiu d'una família de quatre persones. Fècules miraculoses que omplien estómacs difícils de satisfer en èpoques de dilatada restricció alimentària. En Martí diu que en un any van menjar a casa seva més de deu tones de patates. Oixque!
No m'extranya que tanta patata et desllorigués l'estómac.
No eren les patates, no.
Encara sembla que et fa angúnia el got de medicament - en Martí disfruta quan impressiona amb el que diu-. Si vols, et donaré una recepta per anar de ventre.
No; no m'ho diguis. -I en Joan es tapa ambdues orelles ben teatralment-.
Ho diré, perque se n'assabenti tothom que vulgui sentir-ho. Es tracta de menjar dos cargols vius amb dejú. Marxa el restrenyiment de forma immediata. Aniràs com un ànec.
En Martí és un bromista però li costa pair l'astúcia del Quim i no pot fer-hi més. Li paga el canari renegant.
En Raimon es diverteix amb els acudits d'en Martí. És un riure inofensiu que convida a la pau sense molestar ni ofendre. En Raimon diu que treballa en una gran empresa de plàstics; és un jugador de pòker amb llegenda. Era amic del Xicu Noet i va prosperar espectacularment. Cotxes últim model, pis al carrer Ganduxer, xalet a l'Escala i client dels millors restaurants. La gent malparla del Raimon amb comentaris picants. El rumor més insistent fa referència a les seves activitats per Itàlia i el sud de França. Ell afirma que hi va per raons de feina, però encara ningú coneix el nom de l'empresa de la que assegura ser-ne el director comercial. En el bar cal matar-hi moltes hores i els partidaris de fer treballar la llengua amb hores extraordinàries necessiten personatges com el Raimon. El tema del contraban desperta la imaginació i genera material per a una novel.la sencera. Els amics italians, les visites dels francesos, el iot que té en el port d'Arenys, les amigues que l'acompanyen...
Remena les cartes amb singular habilitat. Les disposa en dues files ben fetes; col.loca un piló a cada mà i les acosta damunt la taula fins tenir-les gairebé juntes; com fan els "croupiers" professionals, barreja els dos pilons amb una llestesa i precisió extraordinàries. En Raimon és un virtuós que no mira mai a la cara del que parla, amb evident senyal de superioritat. Vesteix camisa de seda natural i pantalons de cotó; el cinturó és de pell; el rellotge i la cadena d'or destaquen unes mans ben netes i habilidoses. Kant digué que les mans són la part visible del cervell. Contemplant en Raimon en repartir el joc es comprova que el filòsof tenia raó. Les mans són dues màquines insuperables. Reparteix la baralla amb tècnica. és una feina ràpida i feta amb personalitat. Tota la seva gesticulació. declara un estil aconseguit en llocs en els que les cartes són les eines de treball de moltes persones.
Ben pentinat, mai se li aixeca un cabell de forma arbitrària, cosa que indica una autodisciplina que l'ha transportat a l'èxit.
En Raimon és un guanyador.
Una notable arrogància expressa en aixecar les celles. És un gest que li fa més grans els ulls; indica una mica de sorpresa en veure les cartes que agafa, que són molt bones, però el seu status li prohibeix comentar res; cap més gest; el màxim que li autoritza la superior condició és agafar la cigarreta, fer una bona calada, i tornar-la al cendrer de procedència. Tot executat amb mil.limètrica exactitud. Les formes del Raimon són les contràries del Quim, que sempre enceta el joc amb les celles baixes, sentint-se guanyat o temerós dels atacs contraris. Els diners d'en Raimon van col.locats en una cartera i surten que semblen planxats, nous i rígids.
Josep Maria Pujol
Fragment d’un treball inèdit sobre el joc de cartes a Sant Pol (cotinuara)
|
|
|